(http://isiria.wordpress.com/2008/07/22/population-bomb-ticks-louder-than-climate/)
Benvolguts/des lectors/es,
Fa poc he estat en una reunió dins el
marc d'un congrés internacional sobre com estudiar d'una forma
integrada els efectes del canvi climàtic en els ecosistemes marins
i, en particular, en les pesqueries. En aquesta reunió o grup de
treball (érem uns vint participants) hi havia experts en diverses
àrees relacionades amb la pesca, l'ecologia i el canvi climàtic, hi
havia doncs científics de primer nivell, alguns d'ells treballant en les prediccions
sobre l'augment de temperatura global. Els temes tractats han estat
interessants i, potser, en faré un post més endavant perquè hi
havia un membre de l'IPCC (el grup d'experts que assessoren els governs sobre les qüestions referents al canvi climàtic i l'escalfament global), amb el qual he pogut tenir un parell de
xerrades interessants. No parlaré ara doncs de canvi climàtic sinó
del que em servirà per introduir el tema d'aquest post: la gent que
és a un cert nivell científic i que és en contacte amb la part de
gestió i de política és molt conscient del Peak Oil i de que, al
cap i a la fi, el problema al qual ens enfrontem és poblacional. Pel
que es pot entreveure del que diuen (com sempre, mai ho diran
públicament i obertament) és que, quan es fa esment al problema del
creixement de població, hi ha en la majoria dominant de gestors i
dirigents l'actitud d'intentar obviar aquesta qüestió per raons
político-ideològiques, d'interessos econòmics clars i per por a
provocar un enfrontament entre diferents estats que faci que
possibles acords en d'altres matèries se'n vagin en orris. Però,
¿perquè el control de la població és un tema tabú en els gestors
i per tant també en la població en general? Miraré de donar la
meva opinió, però abans d'això posem-nos una mica en antecedents
històrics.
Un dels primers científics que va
establir les bases sobre la relació entre població i recursos va
ser Thomas Malthus. Dic que va ser un dels primers perquè hi ha
antecedents de que els pensadors i polítics, en altres èpoques ja
n'eren conscients d'aquest problema. Ho podem trobar, per exemple, en els escrits del pensador llatí Tertul·lià. Però bé, prenem doncs la teoria de Malthus
com a primera constatació de la dinàmica que segueix el binomi
població-recursos (aquí entenc com a recursos tot allò material
que serveix per mantenir una persona viva: menjar, aigua potable,
combustible per mantenir la calor, roba, etc.). Segons la teoria
malthusiana, la població creix mentre hi ha recursos disponibles,
quan aquesta passa la capacitat màxima de persones que suporten els
recursos del sistema (el que en ecologia s'anomena capacitat de
càrrega del sistema), aquesta decau molt per sota d'aquesta
capacitat i, de fet, decau molt més ràpidament que ha crescut
(bàsicament col·lapsa), això permet tornar a créixer a la
població en el futur, perquè hi ha, un altre cop, recursos
disponibles.
En un sistema, com en el que vivim, amb
recursos finits sempre arribarem doncs a un punt en que s'acaben
'esgotant' aquest recursos perquè, senzillament, no arriba tot per a
tothom. Hi ha actualitzacions de la teoria malthusiana, recentment en P. Turchin té treballs que relacionen la superpoblació amb les guerres, com ja vaig comentar en un altre post.
Llavors, vist des d'aquesta
perspectiva, el problema no és tant els recursos com el creixement
de la població. Bé, i aquí és quan arribem al centre del problema
del perquè controlar la població vol dir aturar el creixement
d'aquesta, és a dir, impedir que cada vegada hi hagi més gent al
món i per tant, en cada un dels estats del planeta.
(http://www.un.org/esa/population/publications/longrange2/WorldPop2300final.pdf. Estimacions del creixement de la població mundial segons Nacions Unides)
El total de població depèn de dues
taxes o ritmes: la taxa de natalitat (nombre de naixements per unitat
de temps, posem, per any) i el de mortalitat (nombre de morts per
unitat de temps, posem, per any). Si el nombre de naixements
globalment és sempre més gran que el de morts la població creix.
Per tant, un control de la població es pot fer de dues maneres, i
una és òbviament, incidint sobre el nombre de naixements. Això és
el que fan els països industrialitzats de forma 'espontània'. També hi ha una altra manera, forçant per una política restrictiva i un
control ferri a que la gent tingui menys fills, com va fer la Xina
amb la política del fill únic. Ah! Com pot pensar el lector/a
espavilat, hi ha també una altra manera de reduir la població i és
amb la taxa de mortalitat: fent que mori més gent que la que neix
durant un any. Però clar, aquesta segona opció tot i que ha estat
la més utilitzada per la raça humana en la història, no és,
precisament, la més humanitària, no creuen? Doncs bé, diríem que
només ens queda com a opció humanitària, plantejar el control de
la població actuant sobre la taxa de natalitat. Suposem que això és
fa, sigui perquè hi ha unes autoritats que ens obliguen o perquè
tot el món es posa d'acord en tenir menys fills. Cosa difícil
aquesta segona, perquè els humans tenim una compulsió innata per
reproduir-nos, encara que això ens porti a un gran patiment i al
risc d'autodestrucció, la qual cosa ens situa com a col·lectiu, més
aviat a nivell dels bacteris o virus que al nivell de mamífers o
primats i, per descomptat, molt lluny d'aquest auto-anomenament
prepotent que és l'home que sap (no sembla que, com a col·lectiu,
sabem gaire cosa més que destrossar tot el que toquem).
En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...
En fi, deia que, sigui a les bones o a les males, acceptem reduir la pulsió reproductiva. Aquí ens trobarem amb 'problemes', el més greu dels quals és el que s'anomena envelliment de la població. Aquest envelliment de la població és degut a que la diferència entre natalitat i mortalitat va creixent també en el temps degut a que la vida de les persones s'allarga, és a dir, cada cop històricament vivim més anys. Si en un moment determinat es decideix reduir la natalitat, i tenim gent gran que, en essència, és mantinguda pels més joves, llavors aquestes generacions diem-ne de transició, hauran de suportar tota la càrrega de mantenir a la població més gran, empobrint-se, en conseqüència. No només això, sinó que ningú pot assegurar que amb una reducció dràstica de la població activa es pugui fer front al problema sense una gran tensió social. De fet és un problema que hores d'ara afronten els xinesos (per si no fos greu això, ells, a més, tenen el problema de que hi ha molt més homes que dones entre la població més jove...). Doncs bé, es troben que les generacions en edat laboral actual han de mantenir els pares per tots dos costats. Bàsicament, dues persones (un matrimoni, tots dos descendents fills únics) en manté quatre (teòricament, és clar, és l'estat el que ho paga i la reducció de població no ha estat tant dràstica perquè fora d'àrees urbanes no s'ha seguit la política de fill únic tant estrictament). Imaginem que passaria en la situació en que l'esperança de vida és l'actual i tenim pares i avis mantinguts per fills únics. Ja podem detectar aquí un problema greu, no troben? Clar, davant d'això ja veuran què deuen pensar els polítics i dirigents a alts nivells: no hi volen ni pensar, ni parlar-ne! Perquè què faria vostè si fos un polític que, potser, al cap de quatre anys ja no té cap responsabilitat davant d'una complicació d'aquestes? Doncs la temptació més forta és pensar que ja s'ho trobarà qui vingui al darrera...
Si benvolgut/da lector/a m'ha seguit
fins aquí, podrà entendre perquè hi ha una certa censura sobre
aquest tema i perquè quan algun científic ha publicat algun llibre
que ha tingut un cert ressò parlant d'això, com en Paul Ehrlich (amb
el llibre 'The population bomb'), doncs hi hagi hagut un linxament
mediàtic per desacreditar a la persona i el seu treball, en lloc de
veure d'ajudar i seguir fent recerca en aquesta qüestió.
En les xerrades sobre Oil Crash, quan s'aborda el tema
de la població, les opinions basculen entre la innocència
paternalista i el cinisme per esgotament o renúncia. Per altra
banda, quan algunes persones insinuen de vegades que augmentarà la
mortalitat amb, per exemple, les guerres, el que es pot dir és que en una guerra hi ha una reducció per efecte directe i indirecte de tota la població
(joves i vells). Però no només això, una guerra és una
experiència traumàtica social i, com a tal, generarà seqüeles en
les generacions següents. Seqüeles que en una situació de
col·lapse permanent poden arribar a ser desastroses pel que fa a un
futur amb dificultats ja no energètiques sinó ambientals importants
(d'això ja en parlaré en un altre post). Així estan les coses i
com sempre quan arribem a aquest punt, em ve al cap aquella frase que
atribueixen a A. Einstein: 'només conec dues coses infinites en
aquest món: l'univers i l'estupidesa humana, tot i que no estic gaire segur de la primera'.
Però els he de ser franc
benvolguts/des lectores, em resisteixo a admetre l'opció cínica de
pensar que, vist el que hi ha, només resta esperar que tot s'ensorri
com més aviat millor. No, és clar que les coses estan molt malament
i estaran pitjor. És clar que el futur que ens espera en certs
sentits fa por. Però no ens queda altre remei que intentar tirar
endavant, explicant el problema i fent-ne la màxima difusió. Sent
crítics amb tots i amb tot, però al mateix temps sempre aportar
d'aquesta crítica una visió constructiva.
Salutacions,
SZD