diumenge, 9 de gener del 2011

De democràcia va la cosa

Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca argumentar el que no caldria argumentar. Però es veu que sempre cal defensar l'evident i cal lluitar contra l'estupidesa i la mala intenció de qui, enganyant, preten ensarronar a la gent de bona fe. Com ja he dit en el post anterior una dictadura desvia recursos per automantenir-se i utilitza aquests recursos en contra de la pròpia població, tant per reprimir com per fer propaganda. Pensem que un dels màxims exponents de la propaganda política en favor d'una dictadura va ser en Goebbels. En una situació de mancança de recursos, permetre que part d'aquests recursos es malbaratin per reprimir la població és, com a mínim, estúpid.
Perquè penso que la democràcia és més eficient? Doncs perquè la idea de base, el nucli de la democràcia, és la participiació del poble en la política i l'administració, en la cosa pública (d'aquí la res publica llatina). Aquesta participació no és només anar a votar cada cert temps, és garantir que els gestors i treballadors dels ens públics evitin utilitzar en benefici propi aquests ens públics per enriquir-se i evitin malbaratar recursos per negligència o incompetència. Per tant, perquè una democracia sigui això: el govern del poble per al poble, cal mantenir dues premises sempre presents: participació i transparència. Participació en el sentit de pertanyença (recorden allò que els partidaris de la dictadura volen que no sentim? pertanyença a l'administració) i responsabilitat (pels que gestionen). Transparència en el sentit de donar i posar a disposició de qualssevol ciutadà la informació necessària per evaluar les decisions que prenen els grups o persones responsables de la 'cosa pública'. En les democràcies occidentals el sistema s'organitza en base a unes eleccions periòdiques més o menys eficients depenent de quin valor s'assigna a cada vot (i aquí hi ha tota una llarga història sobre lleis electorals, partits polítics, llistes tancades, màfies i trifulques...) i a la separació dels tres poders de l'estat: executiu, legislatiu i judicial. En democràcies més avançades aquests tres poders estan sota control del poble mitjançant algun sistema de sufragi i, a més, s'accepta que cadascun dels tres poders supervisa l'altre perquè no s'excedeixi en les seves funcions. En el sistema espanyol el poder judicial no té cap control directe per sufragi, amb les coseqüències que tots coneixem. Doncs bé, l'objectiu de la separació de poders és precisament evitar el que amb la mal anomenada transició espanyola no es va poder evitar aquí, la concentració de poders. En l'estat espanyol, qui és 'elegit' per sufragi acaba tenint tot el poder (executiu, legislatiu i judicial) i així ens va... En fi, res que no sabem, la 'democràcia' espanyola, és una democràcia de 'cartró pedra' la qual, com és natural, no ha fet res per avançar des de la transició cap a un sistema més europeu sino que ha anat degenerant. En fi, no m'estenc més sobre el tema, ja ho faré en un altre post, si s'escau. He fet aquest comentari, perquè parlant amb gent diversa encara hi ha ànimes benintencionades que pensen que la que tenim aquí és una democràcia de 'primera', santa inocència! Deiem participació i transparència és el que ens cal en els temps que venen per, mitjançant aquesta participació i transparència, tenir una societat que gestioni els recursos de manera local i participativa i adaptada a les necessitats particulars de les comunitats i regions (i amb regions em refereixo a l'àmbit comarcal) i que prengui decisions creatives basades en el territori. No estic inventant la roda, prenem exemple de l'ecologia mateixa i veurem com cada hàbitat té les seves particularitas típiques de la zona on es desenvolupa i evoluciona. Doncs bé, l'adaptació i la creativitat que veiem en la natura requereix a nivell polític d'un sistema prou flexible per adaptar-se a la realitat social i geogràfica de cada zona i requereix la implicació de la població cohesionada, conscienciada i cooperativa amb els veïns i una integració al territori. I un sistema al més democràtic possible és l'única via per anar en aquesta direcció. D'aquesta manera es pot arribar a gestionar amb eficiència i obteinir una transició cap a una societat menys fragmentada, més conscient del valor d'allò que menja, vesteix o habita. La resposta a qui reclama més mà dura i més fermesa és que sí, més mà dura, més exigència i més fermesa en la transparència i en el grau de participació en les decisions que es prenen, més informació i explicació d'experts independents del que cal fer per tirar endavant. El que cal és, doncs, que qui mana faci un esforç perquè la política i la gestió la fem els ciutadans i no les restes d'un estat tardofranquista que, més de 30 anys després, encara cueja... nosaltres mateixos.
SZD

dimecres, 5 de gener del 2011

Dictadures i Oil Crash

Benvolguts/des lectors/es,
Avui continuaré amb les divagacions diverses i llicencioses que em dedico a explicar en aquest bloc. Com que ja he avisat que el bloc és el que és i que jo no sóc ni politòleg ni antropòleg doncs preneu-vos aquestes opinions com el que són: les tribulacions d'algú que es preocupa per problemes diversos relacionats amb l'Oil Crash. Comencem doncs, pel principi, dictadura segons el DIEC: 'Concentració de tot el poder en les mans d’un sol individu o d’un únic grup polític i eliminació per la força de tota expressió de discrepància i oposició'. Per altra banda m'agradaria recordar que hi ha uns drets bàsics anomenats humans que tot individu hauria de tenir i que, en les democràcies occidentals (entengui's el que es vulgui amb aquesta expressió) es suposa que tothom té més o menys garantits. Tinguem en compte doncs que una dictadura no respectarà mai els drets humans, perquè l'objectiu de la dictadura és afavorir una minoria (la que mana) en detriment de la majoria (la que pateix). També m'agradaria dir que una dictadura és una institucionalització de la violència imposada des de l'estat i, per tant, és terrorisme d'estat. Bé, doncs ara afegim el context general de l'Oil Crash, una situació en la qual els recursos naturals es veuran d'una forma ràpida dràsticament disminuïts. Si tenim un sistema polític creat per una minoria l'objectiu del qual és mantenir-se al poder en una situació de mancança, ja podem veure que la dictadura només es preocuparà per mantenir els privilegis i els recursos per la minoria, atemoritzant i sacrificant a qui convingui (de la resta, la majoria). Una dictadura no té en compte la voluntat de servei a la majoria perquè pensa que aquesta majoria és totalment inútil excepte per servir a les elits dirigents sense protestar. El problema és que el sistema dictatorial, al no ser compartit per una àmplia majoria ha de desviar part dels recursos per mantenir a aquesta majoria a ratlla. Històricament els sistemes dictatorials es mantenien perque el poble no coneixia res més que aquest sistema o, dit més clarament, el poble no coneixia res. Però en una transició en la que es vulgui imposar un sistema dictatorial en absència de recursos, per afavorir minories no serà tant fàcil com en d'altres èpoques, i pot resultar en una fragmentació social i política més gran com a reacció a aquesta pretesa imposició. Cal afegir que una dictadura allunya automàticament i fulminantment a l'individu com a part integrant de l'estat i l'administració; no se'n sent responsable, per tant intenta evitar-ne el contacte al màxim possible i això porta a utilitzar altres mecanismes paral.lels per qüestions que ara considerariem part imprescindible de l'estat. Això genera dos efectes, però me n'interessa un de clau: la corrupció. I aquí arribem al problema de totes les dictadures (exemples clars són les dinasties xineses, vegeu el meu post sobre la Xina) la corrupció acaba fent que la mateixa dictadura (i per tant la minoria que la dirigeix) acabi caient. Tot això, és clar, en mig de guerres, violència, desordre i molt de patiment. 
Per tant, recapitulant, un sitema politico-social dictatorial és ineficient per fer front a una crisi com l'actual perquè genera desconfiança i por dels individus en l'estat i per extensió en la mateixa societat.  Aquesta situació acaba deteriorant aquest mateix estat degut, per una banda, a la corrupció i, per l'altra, a la necessitat de desviar continuament part dels recursos en la repressió i control de la majoria. Bé i ara ve la pregunta: però hi ha hagut dictadures que han durat molt no? i a més en situacions de mancança? Que tens a dir a això? Doncs que aquests sitemes precisament han estat dictadures que per arribar a instituir-se s'han cobrat prèviament moltes vides i han causat molt de patiment, que a més, han continuat durant l'existència d'aquesta dictadura. Però clar, nosaltres no volem passar per aquí, no? Al menys jo no. Aquestes ideologies polítiques van oferir precisament la repressió i la violència com a solucions fàcils a problemes complexos; i ja tenim la resposta: no hi ha solucions fàcils a problemes complicats, a menys que no tinguis gaires escrúpols. Mantenir un sistema socialment injust amb l'ús de la violència no és cap solució, senzillament no és humà... nosaltres mateixos.

dimarts, 4 de gener del 2011

Futurologia i altres qüestions...

Benvolguts/des lectors/es,
Faré en aquest post una introducció del com em penso que aniran les coses en el futur més proper, ja que som a principis d'any em sumaré a la tradició de fer un avenç del que pot portar-nos aquest 2011. Per això començaré basant-me en les notícies preocupants d'aquest darrer any. Aquestes notícies son preocupants bàsicament per l'escalada d'accions antidemocràtiques d'aquest estat que (em sap greu dir-ho) tenim el fat de patir, fan esparverar, tant per la impunitat i la passivitat de qui hauria de denunciar-ho com per la rapidesa amb que es produeixen. En tenim uns quants exemples, però en citaré només els més greus i més recents: comencem amb la sentència del Tribunal Constitucional (que recordem-ho permet a uns quants jutges carregar-se les decisions de dos parlaments i un referendum sense cap problema), seguim amb les decisions conseqüents del tribunal suprem, per acabar-ho d'amanir la campanya electoral es tenyeix amb brots xenòfobs ultranacionalistes espanyols i tampoc no passa res (Alicia croft), es fa demagògia amb la cultura i l'ensenyament (escola valenciana), es practica directament la censura des de fa anys amb motivacions purament polítiques (censura de tv3 al país valencià), i per acabar, ja he dit que la llista és molt llarga, no és el mateix jutjar la violència d'uns que la dels altres (passivitat judicial devant actes violents feixistes). Totes aquestes notícies tenen un punt en comú i aquest punt de confluència no és res més que l'únic estament estatal que, com bé diuen alguns mitjans, no ha estat democratitzat i, per tant, conserva certes 'tendencies' històriques, tot això fa que aquest estament sigui utilitzat per portar a l'estat democràtic (o lleument democràtic diria jo) que tenim cap a una situació de pèrdua de llibertats, i això no crec que es pugui definir de cap altra manera que com un cop d'estat. 
Bé, pensareu, i ara a que ve tota aquesta parrafada política? doncs ve al cas perquè ens mostra clarament una tendència, que revela una estratègia. Aquesta estratègia, de tant repetida històricament, avorriria si no fos perquè fa fàstic. L'estratègia és clara: si vols mantenir el poder devant d'una situació cada cop més crítica busca un enemic, si no el tens, crea'l. Qui és i serà l'enemic? doncs em sembla que està clar, per segons quins sectors interessats a arribar al poder (o a mantenir-s'hi) a qualsevol preu: 'esos rojos-separatistas' (els sona la frase?, sino rescatin algun episodi del NO-DO i sabran del que parlo) i dins aquest conjunt posint-hi qualsevol persona o colectiu non-grat a qui estigui manant i... tatxan! ja tenen l'excusa per aprovar aquell conjunt de mesures impopulars pel darrera mentre 'soluciones' i poses al seu lloc, portant-los a judici, a aquests miserables que van en contra del benestar de tots els ciutadans. Doncs bé, ens esperen temps de molta violència psicològica i tensió social fomentada i degudament conduïda per l'estat i el seu aparell de propaganda, tant sigui per fer-ne d'altaveu com per anar-hi en contra. Tot per fer-nos oblidar el que és realment important i mantenir-nos distrets, inconscients del que en realitat hi ha al darrere que és realment una crisi sistèmica associada a l'Oil Crash.
Arribats a aquest punt no us penseu benvolguts lectors que us vull vendre una teoria conspirativa, ni molt menys, qui hagi llegit el fantàstic llibre Collapse sabrà que és una tendència natural de les societats reaccionar d'aquesta manera devant d'una situació crítica, tot i que penso que no tenim perquè acabar col.lapsant, si no, no estaria escrivint aquest bloc. Quina és doncs la primera idea que crec que cal desmuntar per evitar que aquestes 'tendències' de certs 'col.lectius' puguin arribar a destrossar la (poca) democràcia que ens queda? Veure que la democràcia és la garantia d'arribar a portar a terme una transició el menys traumàtica possible. Així doncs, qualsevol acció que vagi encaminada a reduïr la democràcia portarà a una acceleració del col.lapse. Bé, això ho desglossaré en els dos següents posts. En el primer parlaré de perquè una dictadura és el pitjor sistema possible en una crisi com la que estem patint, en el segon del perquè un sistema al més democràtic possible ens pot portar cap a una transició més suau.