Informació, coneixement... i manipulació

(http://www.knowledge-management-tools.net/knowledge-information-data.html)


Benvolguts/des lectors/es,
Avui miraré de comentar un aspecte que en el post anterior vaig deixar només apuntat: com una part del problema social al qual ens enfrontem està creat per com es transmet la informació i el coneixement a totes les escales. Abans d'entrar en aspectes més profunds caldria aclarir què és informació i què coneixement. Segons el DIEC, informació és:

1 1 f. [LC] [CO] Acció d’informar o d’informar-se; l’efecte. Donar, haver, tenir, rebre, informacions sobre algú o alguna cosa. Un servei d’informacions. 
1 2 f. [LC] [CO] Conjunt de notícies. La informació d’un diari. 
2 f. [SO] Forma més característica de la comunicació de massa. 
3 f. [CO] En teoria matemàtica de la informació, innovació que conté un missatge. 
4 1 f. [AD] Indagació o constatació jurídica i legal d’un fet o d’un delicte. 
4 2 f. [AD] Conjunt de les proves que resulten de l’examen de documents i de testimonis presentats davant un tribunal. 
5 f. [IN] En inform., contingut d’una o més dades, fent abstracció de la representació concreta que adopta.

Mentre que coneixement és:

1 m. [LC] [FS] Facultat i acte de conèixer. És una criatura que encara no té coneixement. Té molt coneixement.Té poc coneixement. 
2 1 m. [LC] [FS] Consciència de si mateix i dels propis actes. Ha mort amb tot el coneixement. 
2 2  [LC] perdre el coneixement Perdre la consciència. En sentir la mala notícia, va perdre el coneixement. 
3 1 m. [LC] Coneixença 1 . 
3 2  [LC] amb coneixement de causa loc. adv. Coneixent prou informació per opinar o actuar responsablement.Obrar, parlar, amb coneixement de causa. 
3 3  [AD] prendre coneixement d’un fet Tenir-ne o adquirir-ne coneixença. 
3 4 m. [AD] Declaració feta per una persona o un òrgan administratiu per a notificar que s’ha assabentat del contingut d’un document o d’un acte administratiu. 
4 m. [DR] Examen judicial de les actuacions. 
5 m. [DR] Document que el capità d’una nau signa i remet a l’armador, reconeixent les mercaderies carregades i les condicions del transport.


Segons les definicions del diccionari, sembla ser que  informació és allò que ens aporta alguna cosa que no sabíem prèviament en un missatge, mentre que coneixement és l'acció de, tenint una informació assabentar-se'n, prendre'n consciencia i d'aquesta manera ordenar-la i integrar-la, contextualitzada, al nostre registre conceptual. M'interessen especialment aquestes dues categories perquè sovint es confonen i, per exemple, es parla de la societat de la informació i el coneixement. Doncs bé, sembla ser que no és el mateix, podem estar molt informats (rebre moltes dades) però per contra, no tenir gaire coneixement (és a dir, assabentar-nos de què implica aquesta informació) per poder actuar en conseqüència. I aquest punt, benvolguts/des lectors/es és la clau de volta que obre la porta de la reacció a qualsevol aspecte de l'Oil Crash.

Per tant, anem a simplificar una mica i, prenent com a referència la piràmide del principi del post, podríem dir que tenim a la nostra disposició una gran quantitat de dades a través dels mitjans de masses i d'internet, però aquestes dades les hem de processar quan ens arriben perquè tinguin un valor informatiu, és a dir, ens aportin alguna cosa diferent del que teníem abans de rebre aquestes dades. A partir d'aquí, per integrar aquestes dades en coneixement cal un pas més, pujar un nivell per a que aquesta informació arribi a formar part de la nostra realitat conceptual, és a dir el que acabarà fent que actuem.

I aquest punt, el del pas de la informació al coneixement, és el pas previ per poder començar a actuar. Així, des de que rebem la informació fins que passem a una acció existeix tot un procés psicològic interior que cal tenir en compte. Un model interessant per escatir aquest procés, és el que utilitza la psicologia militar per millorar l'acció en combat. És el que es coneix com bucle OODA, és a dir,  Observar, Orientar-se, Decidir i Actuar.

(http://atechnologyjobisnoexcuse.com/2012/10/cult-of-the-product/ooda-loop/)

Així, en anglès, OODA loop: Observe, Orient, Decide and Act. Observar: implica la percepció de la informació de l'entorn. Orientar-se: significa destriar, de tota la informació que rebem, aquella que és important. Decidir: en base a la informació i l'experiència que tenim cal seleccionar una, d'entre totes les possibilitats, d'acció. Actuar: portar a terme l'acció seleccionada com més adient.

(http://relationary.wordpress.com/tag/function/)

Aquest bucle ens permet veure on són els colls d'ampolla en la seqüència que impedeix a un individu afrontar la realitat i actuar en conseqüència. En la societat actual, segons el meu punt de vista, es superposen tres aspectes els quals fan que visquem en un cert estat de realitat virtual, mantenint-nos inactius o dins el BAU: Primer, tenim un excés d'informació, davant d'aquest, el cervell té tendència a bloquejar-se i perd la capacitat per integrar-la coherentment. Segon, aquesta informació està esbiaixada, és a dir, hi ha molta dada inútil, que ens manté en un estat de somni despert, una realitat paral·lela que, mentre mantenim el nostre estat material de confort, no té gaire a veure amb la realitat que viuen altres humans molt aprop. I tercer, els dos primers aspectes afecten, minvant-la, la capacitat d'orientar-se (segona fase del bucle). Degut, com deia, a l'excés de dades que ens arriben i al biaix de la informació, la capacitat de decidir objectivament, per sobre del missatge subliminar que se'ns envia és gairebé nul·la. Per tant, és impossible decidir i encara menys, actuar.

Deixeu-me explicar aquests tres punts que he comentat. El primer, l'excés de dades, s'ha convertit en un bombardeig pràcticament, ens col·lapsa els sentits però al mateix temps ens provoca estats emocionals dels quals som totalment dependents. Aquests estats emocionals es tradueixen en hàbits que els reforcen, tancant així el cercle: estímul-hàbit-estímul. El desenvolupament de la tecnologia ha permès transmetre més dades (informació) en menys temps. Així per exemple, una pel·lícula d'acció actual, té molts més fotogrames per minut que una pel·lícula de fa cinquanta anys. El mateix passa amb les imatges en els informatius o la quantitat de missatges que es reben per internet via Facebook, Twiter, per email, o en diaris electrònics que actualitzen la informació de manera gairebé contínua. Però és que sobreposat a aquest flux de dades, en tenim moltes de totalment inútils i, del percentatge que és útil, el missatge subliminar es centra en reforçar les idees (per afirmació o per desqualificació de les que no segueixin la tendència) o conceptes que ja vaig introduir en un altre post. Així doncs això introdueix un biaix molt fort en la informació que considerem útil per integrar en el nostre sistema cognitiu que, mentre no presenti cap contradicció amb el que ens envolta (dissonància cognitiva) funcionarà de manera automàtica només admetent informació processada que reforci i mantingui el paradigma del passat. No és d'estranyar doncs que de vegades es facin defenses amb vehemència de la realitat 'virtual' que el sistema tracta de mantenir.

Però és en els casos en que es comença a trencar aquest paradigma, en el que tenim també un comportament que impedeix l'actuació i que reforça el BAU. Degut al gran desequilibri en quantitat i en qualitat de la informació el procés d'orientació es veu molt afectat, fent molt difícil una decisió. Llavors el bucle es redueix passant a ser un de més curt: observació-orientació. Buscant tenir més informació per confirmar l'orientació que, no ens porta a decidir-nos. Si ens hi fixem però, aquesta tendència a 'no fer res' o a 'buscar més dades' és la que ens inculca el propi sistema perquè ens deixem portar pels missatges subliminars i no anem en contra de la tendència general. Cal doncs trencar aquesta tendència a la inèrcia que tenim tant arrelada, com fer-ho és una qüestió molt personal, tot i així, en algun altre post potser podria donar quatre idees d'allò que pot funcionar i que segur alguns lectors podran complementar comentant-ho. Com sempre, són temps de començar a prendre responsabilitats, sobre tot a nivell individual.

Salutacions,

SZD

La democràcia dels Mercats i el camí cap a l'esclavatge.

(http://usslave.blogspot.com.es/2012/03/zanzibars-anglican-church-and-slave.html)


Benvolguts/des lectors/es,

En la situació de crisi actual hi ha paraules què, de tant sentir-les, han esdevingut familiars pel ciutadà: economia, finances, mercats, prima de risc, deute, política, corrupció, democràcia, etc. En aquest post em fixaré en dues d'elles: mercats i democràcia perquè, penso, estan molt relacionades i a més, tenen molt a veure amb un concepte subliminar que, moltes vegades, les identifica. O al menys això sembla. Per exemple, des de l'any 1961 existeix un organisme internacional anomenat OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic) que s'ocupa bàsicament de promoure el benestar i desenvolupament econòmic a través de la democràcia. Tal com diuen en la seva web: 'El fil conductor del nostre treball és un compromís compartit amb les economies de mercat recolzades per les institucions democràtiques i centrades en el benestar de tots els ciutadans'. Per tant, veiem que mercats i democràcia van lligades, fins al punt que gairebé tots els estats del món es declaren 'democràtics', ho siguin o no.
D'on destil·la aquest lligam conceptual? Tradicionalment, per assolir el desenvolupament econòmic es suposava que es necessitava d'un consens i d'unes garanties legals. És a dir, per a què les regles del joc comercial afavorissin l'economia i l'enriquiment de qui d'ella en vivia, calia que aquestes normes fossin respectades per una àmplia majoria, per tant, calia que aquesta majoria estès bàsicament d'acord amb aquestes lleis. I, en teoria, un dels pilars de la democràcia és el consens i la voluntat de la majoria. La institució que garantia aquestes lleis i dirimia en cas de conflicte era l'estat. Teníem doncs dos pols o forces o, si ho voleu veure des d'una perspectiva menys seriosa, un joc (el comerç i l'economia), un àrbitre (l'estat regulador) i uns jugadors (els ciutadans). Els jugadors (ciutadans) decidien periòdicament si seguien amb les mateixes regles del joc (les que regulaven les seves relacions socials i econòmiques) o les canviaven, i l'arbitre (l'estat o l'administració, la classe política) obeïa el mandat del poble, l'implementava i feia complir la voluntat de la majoria. En aquest sentit doncs, un estat democràtic garantia el màxim consens i, per tant, la màxima estabilitat legal en un món en que els ciutadans són clients. Aquesta estabilitat era condició necessària per què els intercanvis comercials poguessin prosperar, ja que aportaven seguretat a qui tenia un capital i el volia invertir.
Aquest escenari que, després de la segona guerra mundial, va posar les condicions per al creixement i la instauració del model capitalista actual a nivell global, a mesura que ha passat el temps ha anat canviant. Aquest canvi ha estat degut bàsicament a que, com vaig comentar en el post anterior, la complexitat del sistema creix a mesura que evoluciona, i així s'han creat unes super-estructures, que beuen principalment de la part financera del sistema econòmic mundial i que són les que actuen com a tercer poder per canviar les regles del joc econòmic en favor seu i en contra dels altres dos actors (els jugadors-ciutadans i l'arbitre-estat).

Així doncs en la situació actual hem passat d'un estat de cert control per majories de la cosa pública a, degut a la complexitat de la societat, un estat on el poder rau en organitzacions opaques (sovint transnacionals) amb un únic interès (créixer i guanyar poder) i que, en funció d'aquest interès, exerceixen pressions (o directament controlen) l'estat, és a dir, són jutge i part en el joc econòmic i comercial. Si entenem això, veurem perquè la democràcia s'ha degradat a tot el món occidental en general i a l'estat espanyol en particular (el qual no té precisament un tarannà gaire democràtic, fonamentalment per qüestions històriques). El ciutadà informat intueix aquesta 'relació' entre el poder econòmic-financer i el polític, però si ens hi fixem bé, els mitjans de comunicació, de forma subliminar, venen que el polític té un poder real per exercir el seu programa, quan la realitat és ben diferent. En d'altres democràcies més establertes que l'espanyola el vot a un candidat-partit es decideix no tant pel color de la ideologia sinó per qui financia les campanyes electorals dels polítics. Aquí la situació és ben galdosa, perquè si ens informem, veurem que pràcticament tots els partits estan finançats per les mateixes entitats i/o lobbies. Atenció, no estic dient aquí que hi hagi cap complot conspiratiu, repeteixo, l'aparició de les grans entitats econòmiques transnacionals i la seva influència en la política a nivell planetari és una conseqüència directa del creixement desmesurat de l'economia i de la població i, per tant, de la necessitat creixent de més recursos i d'una gestió d'aquesta de manera centralitzada i uniforme per a tot el sistema socio-econòmic global.

Així com la societat ha anat guanyant complexitat, la informació i el coneixement també han anat canviant. Per un costat el volum d'informació a disposició d'un individu actualment és enorme, degut a la creació d'internet. Per altra banda, aquest mateix volum d'informació fa que la seva assimilació per la majoria de la població, per tal que ho tradueixi en coneixement és cada cop més baixa. Aquest fet s'afegeix a la saturació d'informació individual en detriment de la capacitat de creació de coneixement. I, precisament el coneixement (no només l'accés a la informació) és una peça clau per poder prendre decisions equilibrades i conseqüents amb la realitat present i futura, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. El problema és que la sensació generalitzada és que sí que estem ben informats, perquè, de fet tenim accés a la informació, però la realitat és que aquest accés a la informació no es tradueix actualment en un coneixement que ens aporti consciència sobre la situació en la que estem. No m'estenc més en aquest aspecte què, penso, requeriria tot un post per ell mateix.

Per tant, i tornant al que deia al principi, l'aparició d'aquestes supra-entitats transnacionals (llegeixis aquí grans multinacionals i grans entitats financeres que cotitzen a les borses de tot el món) ha acabat afectant no només a la democràcia, sinó que, degut al seu interès i estructura allunyada totalment de l'individu, també ha afectat al nivell de benestar que pot arribar a tenir el ciutadà. És a dir, per l'estructura mateixa del sistema, que crea aquestes entitats, es produeix un bombeig de riquesa de baix cap a dalt: dels individus i les classes socials més febles cap a les entitats transnacionals i grans corporacions i a les classes socials amb més poder. Aquesta tendència no comença precisament amb la crisi econòmico-financera actual. Comença de manera molt marcada, com ja vaig apuntar en un altre post, amb la desvinculació del diner del seu contra-valor material. Això va fer que hi hagués una succió de riquesa dels països més pobres (que, curiosament, en molts casos eren rics en recursos naturals) cap a països rics. Aquesta riquesa material va permetre l'extensió del que ara anomenem classe mitjana dels països desenvolupats que, per la pròpia dinàmica del sistema també permetia el creixement d'una classe rica i d'una elit de magnats. Cal doncs ser conscients que tant aquesta classe mitjana consumista com els rics arreu del món, no s'ha construït sinó amb el lladronici de recursos de països pobres, que el sistema de creixement dels països anomenats 'industrialitzats' ha mantingut (i manté) en aquesta situació de pobresa de manera permanent. I tot anava molt bé per nosaltres, habitants despreocupats d'aquesta classe mitjana, fins que hem arribat als límits del creixement, llavors la situació ha canviat i, alguns, només alguns, ens hem adonat i hem acceptat l'absurditat del sistema. Però per a molta gent, desconeixedora dels mecanismes que mouen la societat consumista, aquesta situació de pobresa s'ha anat estenent des de l'anomenat tercer món fins a arribar a hores d'ara a les capes socials més febles de la societat d'Europa i els països rics. 

La tendència, com ja he comentat diverses vegades, és a que aquest empobriment generalitzat segueixi i augmenti (exponencialment?) amb el temps. I això no pot canviar si el sistema no canvia, és a dir, si no ens plantegem que l'enriquiment d'uns pocs és a costa de l'empobriment de molts. I és, precisament, en aquest sentit que els lobbies de poder i les classes dominants el que fan és crear una il·lusió de falsa informació en la qual la 'realitat' que veiem a través de les pantalles és aquella que ens porta camí del neo-feudalisme i, per tant, de l'esclavatge de la majoria de la població, un esclavatge que, recordo, gran part del planeta ja està vivint hores d'ara. En aquest sentit, el gran repte per aquestes classes dominants és mantenir a la creixent població empobrida en un estat de submissió i acceptació de la situació com irresoluble. Per tant, de seguir la tendència actual existeix el risc d'arribar a una situació d'una societat molt simplificada, amb dos o tres estrats socials i amb diferències abismals entre la majoria de pobres i els super-rics. Tot i que aquesta situació seria la preferible pels grans magnats actuals i, repeteixo, el sistema té les seves inèrcies i, una d'elles és mantenir les super-estructures (com ja he comentat) des del meu punt de vista no és gens clar que es pugui mantenir un model com l'actual amb grans eixos transnacionals que meni a aquesta societat neo-feudal. Això és així perquè més enllà d'uns certs nivells de pobresa generalitzada la situació es torna molt inestable i parts importants de les estructures socio-econòmiques comencen a fer fallida (és el principi del col·lapse). En aquesta situació, el poder mateix de les grans estructures s'afebleix perquè no poden exercir la seva influència pels mitjans que havien utilitzat anteriorment. Això porta llavors a dos aspectes nous en el marc socio-econòmic, per un costat més inestabilitat social, per l'altre, poden aparèixer altres formes menys subliminars d'exercir el poder i la influència dels estrats més rics de la societat cap a la gran massa de població empobrida.

Per tant, en vista d'aquest panorama tant negre, quines opcions tenim? En primer lloc, lluitar aferrissadament per no només mantenir, sinó augmentar els mecanismes democràtics de gestió política i social. Més crisi cal que impliqui necessàriament més democràcia en tots els àmbits. I per exercir la democràcia, segons el meu punt de vista, cal enfocar els esforços en dos aspectes bàsics: proximitat i coneixement. I, en segon lloc, cal un treball interior, psicològic si voleu, per trencar vells esquemes mentals personals rígids (el BAU) per adaptar-nos a la nova realitat canviant que ens espera.

Salutacions,

SZD