La societat de consum, una societat malalta?

(http://politicos-rkd.blogspot.com.es/2011/08/consumerism-is-addiction.html)

Benvolguts/des lectors/es,

El consum de productes s'ha convertit en una necessitat creada. Creada perquè, si simplifiquem molt, les nostres necessitats bàsiques són molt elementals: menjar, abric, aixopluc i, en cas de necessitat, assistència mèdica. Així doncs el mecanisme del consum, també simplificant molt, començaria primer tenint aquestes necessitats bàsiques cobertes per tot seguit, consumir informació que ens acaba condicionant els hàbits quotidians, que faran, al seu torn, que tinguem una dinàmica determinada a l'hora de consumir.

Si prenem l'evolució del consum dins una perspectiva històrica més aviat casolana, veurem que l'estructura socio-econòmica ha creat 'necessitats' allà on fa, posem 20 anys, no existien. Preguntem-nos: si fa vint anys ens haguessin explicat que la majoria de gent a Catalunya portaria el nivell de vida (consum de tot tipus: habitatge, lleure, cultura, medicina, etc.) que portava abans de la crisi pensaríem que portavem una vida de 'rics'. Amb això no vull dir que tothom portés un nivell de vida igual o que no hi hagués gent pobre, estic parlant de la classe mitjana. Doncs bé, tenint en compte això, cal fer-nos dues preguntes: primera, aquesta societat de fa cinc anys, era, en general feliç, més satisfeta, que la de dues dècades abans? Bé, és una pregunta difícil de respondre, però sembla que, de forma general, no. Per altra banda, la segona pregunta seria, érem conscients i per tant volíem assumir la responsabilitat de que aquest nivell de vida implicava un cost (social, mediambiental)? També és difícil generalitzar, però diria que tampoc, que no estàvem i sobre tot no estem disposats com a societat a assumir el que implicava (i implica) la societat del benestar. Deixeu-me ser irònic, però si analitzem aquesta darrera expressió és converteix en un oxímoron. En aquella societat no hi havia benestar, perquè ni estàvem bé ni estàvem en un estat estable. Què produïa aquestes contradiccions? No es pot dir que hi hagi una sola raó però per a mi una de principal és que la nostra societat ens indueix a relacionar-nos fomentant un aspecte purament instrumental dels individus. M'explico, el missatge de fons de la publicitat és utilitzar una necessitat bàsica humana: el reconeixement social, per convertir-nos en consumidors. Sigui aquest consum material: vestir bé o ser més atractiu/va, tenir cotxe, pis, família, o la darrera andròmina electrònica d'última generació, etc. o bé, sigui immaterial: una feina de prestigi social, una formació cultural, tenir capacitat per 'sociabilitzar' en el sentit de caure bé i poder funcionar en un grup, etc.

Pensem-hi bé, aquesta dinàmica de consum és la que, en gran part, mou tot l'engranatge econòmic global. Les vendes de les empreses estan regulades per quant, quan i com venen els seus productes, molts d'ells essencialment superflus i innecessaris. La paranoia arriba a extrems de, per exemple arribar a fer cua tota una nit en un establiment per obtenir la darrera novetat electrònica. Això porta a facilitar i reforçar l'estratègia de la companyia en qüestió de fer el producte difícilment accessible (limitant-ne la sortida a mercat) per crear 'més necessitat'. Quan un pensa fredament en aquests casos, vistos hores d'ara com una conducta 'normal' i hi pensa fredament, la reflexió és: en què ens hem convertit? El problema no és només que siguem consumidors, el problema és que el sistema, per créixer (i per tant mantenir-se) implica un consum creixent i irreflexiu.

Per tant, ja veiem que tenim un problema greu, molt greu, perquè si el que som com individus depèn de que siguem consumidors, i el consum, tal com l'entenem actualment, implica consumir cada vegada més i de forma irreflexiva, el problema no és només econòmic, és psicològic.

Solucions? Com sempre, cal dir que davant de problemes complexos, no m'agrada parlar de solucions, perquè aquesta idea, fortament arrelada en la nostra societat, implica 'receptes' fàcils. Així doncs, m'agrada més parlar d'estratègies pal·liatives. Una estratègia passaria doncs per començar a canviar la nostra manera de veure'ns i relacionar-nos socialment, amb tot el que això implica. I, per tant, des d'un bon començament, deixar de fer cas i desconnectar-nos progressivament de la creixent publicitat que crea aquestes 'necessitats' que, en realitat, no ho són. Potser una possible estratègia seria veure quines són les claus dels tractament de desintoxicació, com en els casos d'addicció per poder aplicar-nos-les com a societat? No ho tinc clar. El que és clar, és que cal fer front comú dels més conscienciats per estirar la societat cap a un nou paradigma que estigui fonamentalment allunyat del concepte de consum amb totes les seves implicacions.

Per no allargar molt el post només dir que m'estendré més en els detalls del que acabo d'exposar en altres posts futurs. I el que hi intentaré tractar serà, bàsicament, la resposta a preguntes claus referents al consum: Què? Com? Quan? On? Però deixeu-me dir que, tot el que aniré exposant es basa, senzillament, en la següent idea: si el consum s'ha convertit ne un acte irreflexiu, en alguns casos compulsiu, i en la majoria amb fort grau d'inconsciència, per canviar de paradigma, caldrà doncs passar a ser individus conscients i reflexius en tant que consumidors. Evidentment, aquesta no és una fita fàcil ni ràpida, però sí totalment necessària per poder tenir alguna possibilitat en el negre futur que ens espera.

Salutacions,

SZD