dilluns, 14 de maig del 2012

Canvi de paradigma i agenda política I: ideari.


 (http://www.moneywalks.com/2012/02/24/is-consumerism-making-us-unhealthy/)

Aprofitant les notícies recents, m'agradaria fer alguns comentaris sobre l'estat actual social i els moments que estem vivint. Ja he alertat sobre el perill real que hi ha per a la democràcia (o el que en queda d'ella) amb la tendència actual: caure en moviments polítics populistes que vagin als extrems, tal com ja està passant tant a Grècia, Itàlia, França i l'estat Espanyol (el PP realment és un partit pro-franquista i, per tant, instal·lat a la dreta del que serien els partits conservadors europeus). La crisi econòmico-financera està produint no només la desconnexió entre el ciutadà i la classe política que, teòricament, en una democràcia, els representa, sinó també una gran desconfiança cap a totes les estructures de poder. Com a ciutadans occidentals se'ns ha ensenyat i acceptem sense cap mena de crítica que l'estat, les estructures de poder, estan construïdes per mantenir, satisfer i protegir als individus que formen una societat. Tot i això, cada cop més s'està constatant, per tal com va evolucionant el món, que això en el que crèiem, la base sobre la qual es construïa la nostra idea de futur, s'està esquerdant, i per tant, la confiança en un futur millor queda en entredit. Què en queda al final? Com ja vaig comentar en un altre post, la sensació de que ens han estat enganyant, genera una incertesa tremenda, i d'aquí la tensió i la ràbia. Bé, no entraré a comentar aquesta espiral, només vull posar l'atenció sobre quelcom que, els que portem temps estudiant i fent divulgació de la crisi energètica tenim clar i que, personalment, crec que mai emfatitzarem prou: el decreixement no és negociable. Per tant, qualsevol moviment o partit polític que no tingui en la seva agenda el decreixement no pretén un canvi de paradigma realista, sigui del color que sigui i, per tant, no planteja una gestió eficaç del problema. Segurament això que dic igual fereix alguna sensibilitat o altra, ho sento, però ja no hi ha temps per anar amb circumloquis i no dient les coses directament: no n'hi ha prou amb un ideari de repartició de la riquesa més just i equitatiu, no n'hi ha prou amb un ideari que prioritzi el respecte al medi ambient. Si el decreixement no és negociable qualsevol partit polític que no incorpori en la seva agenda de manera urgent i prioritària una estratègia decreixentista està fent volar coloms i, al cap i a la fi, està abocat al fracàs. Personalment aniré més lluny, i se que a molts no els agradarà, però fins i tot diria que fa el joc al sistema actual. 

Aquests dies m'he quedat sorprès, us ho confesso, algú em pot explicar perquè els mass media han donat tanta cobertura al moviment i les manifestacions del 15-M? M'explicaré: si aquest moviment és realment perillós pel sistema perquè no se'l censura directament o se li dóna menys cobertura mediàtica? Si realment estem controlats per banquers dolents i polítics corruptes perquè no utilitzen el seu poder per obviar o afeblir aquesta informació? Crec, francament que perquè en cap moment, en aquesta informació hi ha un sol mot, una sola referència, a un canvi de paradigma real, tal complantegen les assemblees i la gent que treballa des de la vessant més social en aquest moviment. Què significa plantejar el decreixement dins de l'agenda política? En vaig parlar en un altre post quan feia la carta als Reis Mags però ho sintetitzaré en tres grans àmbits, amb paraules que, de fet, es dedueixen del que ja he anat explicant: Conscienciació, Estalvi i Consum. I precisament són aquestes tres paraules en aquest ordre i no en un altre les que cal prioritzar.  

Conscienciació: explicar quin és el problema de base que està generant l'estat i la degradació actual, quina és la tendència innegociable cap a la que ens veiem abocats i quines són les millors estratègies per suavitzar la transició cap al nou paradigma. I aquí parlaríem també d'explicar l'objectiu clau al qual ens dirigim: disminució de la població de forma no traumàtica, per tant cal començar a parlar de polítiques de control de la natalitat.  

Estalvi: se'ns venen les retallades com una estratègia necessària per sortir de la crisi i, de fet, les crítiques des del BAU en el costat més social (partits d'esquerra) diuen que les retallades desincentiven l'activitat econòmica i per tant, acaben afeblint l'estat que, a mig termini acaba recaptant menys impostos. Des d'un punt de vista decreixentista estalvi implica control de la despesa a nivell individual i, sobre tot d'una forma pro-activa, és a dir per la part de la societat que té la capacitat d'escollir com es gasta els diners i aquí vindria el tercer punt.  

Consum: ja vaig comentar en un altre post que estem en un període històric sense precedents, i això vol dir que hem d'incorporar a les eines de cohesió i lluita social que existeixen, una conscienciació per redirigir el nostre consum, la manera com consumim i allò que consumim. Personalment penso que el control del consum a nivel individual és, hores d'ara, l'eina més poderosa que tenim, això sí, ens hem de creure que realment és útil i aplicar-la de forma constant en el dia a dia i això vol un esforç. En un altre post desenvoluparé el perquè penso que si no som conscients del que representem com a consumidors no podrem canviar de paradigma.
Salutacions,
SZD 

dijous, 3 de maig del 2012

El pla B: vida al camp en front de la vida a la ciutat.




(imatge de: https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjwUTgg-A70Qx_iTagO_VGNsTnM7UvnGoN8PMlwbgVlr4MdLClj_yn5vfM7VZUnERQaWLoSRBkFT0Xu5fYvQQhPXW0ZnulNTn_KLiz6TZ_DXRfu4z-mtqZhd8FZyHEvNaGSSs-6nkMAQElC/s1600/plan+b.JPG)

Podríem definir el pla B com una alternativa a la vida que portem actualment. Tant en aquest bloc com en d'altres blocs amics s'ha començat a plantejar la pregunta (un cop acceptada la degradació progressiva a la qual ens enfrontem) de quina podria ser l'alternativa quan hàgim esgotat totes les possibilitats en l'actual paradigma. Per tant, valdria la pena començar a pensar quines opcions tenim davant un ambient degradat o que ens ofereix molt poques possibilitats de tirar endavant. D'entrada, s'obre un gran ventall de possibilitats quan volem preparar-nos, perquè, és clar, de possibilitats n'hi haurà tantes com escenaris possibles. Dit això ja avanço que, de tots els escenaris que podríem tenir en compte, el pitjor seria el que anomenaria 'MadMax' (per la pel·lícula), el qual descarto, perquè senzillament, la preparació per aquest escenari vol dir fabricar-se un búnquer, emmagatzemar provisions per anys, armar-se fins a les dents i confiar en passar desapercebut per les grans bandes de saquejadors (tal com ja hi ha gent que està fent en certs llocs, i si no mirin aquest reportatge). Desolador i, francament, més enllà de les pel·lícules, ¿qui té prou capital i sobre tot, moral (parlo del nostre país, no dels EUA on sí que hi ha gent que ho té en compte) per arribar-se a plantejar sobreviure a un escenari tipus Madmax? He comentat ja algunes vegades que la transició entre els dos mons que viurem (l'actual i al que arribarem en un futur proper) cal que sigui al més suau possible i, per això, cal que també el nostre pla B tingui en compte aquesta manera de fer. Que quedi clar també que només estic fent una exposició per avaluar possibilitats i que en cap cas dic que hagi de succeir un col·lapse total de la societat ni que necessàriament es doni el que vaig a exposar tot seguit, només valoro escenaris per trobar possibles alternatives. Tot seguit dividiré els possibles plans B en funció de la localització i el temps concret. Per tant podríem plantejar-nos el pla B com la resposta a dues preguntes bàsiques: on? i quan?. Anem primer a la localització. Per parlar de la localització aniré als dos extrems primer i, per tant, veuré el que ofereix una vida al camp en front d'una vida urbana en les condicions previes i durant el col·lapse. 
Per triar la localització hem de tenir en compte que el principal problema, com ja vaig dir en algun altre post, és la gent. Per posar un exemple útil i interessant, en una situació d'emergència (un desastre natural, per exemple el cas de l'huracà Katrina) el comportament social està tipificat en tres fases: en la primera, la gent coopera i s'ajuda en el que pot, compartint recursos i buscant solucions comunes a les contingències que vagin sorgint, el la segona fase, quan els recursos es fan escadussers es trenca la cooperació generalitzada i cadascú defensa el seu davant de l'actitud del predador que pretén aprofitar-se dels recursos dels altres, hi ha una escalada de la violència fins que s'entra en la tercera fase, en la qual, degut a la mancança generalitzada de recursos, la gent comença a cooperar per proveir-se del necessari i es va reduint la violència fins que s'estabilitza a uns nivells més baixos que els de la fase dos. Estem en una situació de desastre natural? No, però en una escala temporal més gran podríem extrapolar aquest comportament al que podria passar com a conseqüència de l'Oil Crash. Més, tenint en compte que el petroli no s'acabarà d'avui per demà i que això implicarà que si hi ha prou interès per determinats col·lectius, qualsevol àrea seguirà sent accessible (raids armats a zones rurals?). Tenint en compte això, pensar en el pla B per excel·lència com una fugida al camp planteja interrogants, no dic que no sigui una sortida vàlida, només dic que, pel fet d'estar en una àrea aïllada no tenim perquè estar més segurs que en un nucli urbà. Anem doncs a veure els pros i contres dels dos casos extrems: Àrea rural (densitat de població baixa) i àrea urbana (densitat de població alta).
Pros àrea rural: accés a l'alimentació més fàcil, violència a nivell quotidià inexistent o de molt baixa probabilitat (tot i l'alt risc de fets puntuals violents extrems), interaccions personals més simples i dins d'un marc més clar i definit, estil de vida més senzill.
Pros àrea urbana: accessibilitat a serveis bàsics més fàcil i proveïda per l'administració existent, un cert manteniment de les infraestructures, nivells de violència constants en el temps (tot i que més baixos que els de l'àrea rural). Suposant que ja vivim en una àrea urbana, coneixement de l'entorn i com desenvolupar-s'hi amb facilitat.
Els contres en ambdós casos els veig bàsicament en l'aspecte de l'increment de la violència en la fase dos del col·lapse. En el cas de l'àrea rural, en el perill d'episodis de violència extrema (els criminals després de robar el que els convingui poden assassinar a tots els habitants del lloc per no deixar testimonis). Per altra banda, en l'aspecte social el món rural sol ser molt més tancat als forasters que el món urbà amb totes les implicacions que pot comportar això per a un nouvingut de la ciutat. Els contres de l'àrea urbana també rauen en el problema del subministrament dels nuclis des de les zones de producció d'aliments i el que pot comportar a nivell d'accés a productes de primera necessitat. Un aspecte clau i que molt sovint no es té en compte és l'efecte de la crisi sobre el control de qualitat dels productes. En una societat amb alts nivells de corrupció, com serà el cas, ens podem trobar amb el deteriorament progressiu del que ara ens semblen fets totalment normals (qualitat de l'aigua, salubritat de restaurants i bars, qualitat dels aliments envasats...).
Finalment, si triem emigrar cap a àrees rurals i aquestes són allunyades d'on vivim ara, ja veiem que tindrem un problema d'inversió de temps i diners per preparar durant la fase de transició el nostre pla B, amb l'afegit de que si l'àrea en qüestió és molt aïllada, ens podem arribar a trobar algun dia amb destrosses en la propietat, robatoris o fins i tot trobar-la 'ocupada'. En fi, que ja veiem que en l'opció de supervivencialisme encara que sigui parcial, no tot són flors i violes. En el cas de triar l'emigració des d'una gran ciutat a un nucli més petit, jo seria més partidari d'anar un nucli de població petit però no minúscul, entre 5000 a 10000 habitants, amb zones agrícoles pròximes i amb vies de comunicació reduïdes (sense tren o port).
Bé doncs, benvolguts lectors resta parlar de quan utilitzar el pla B. Però abans de tenir en compte el temps, deixeu-me dir que millor que tenir un pla B és tenir, a més, un pla C, per si el pla B, falla. Ja sé que ara el primer que ve al cap és: ja és prou difícil muntar un pla B, com perquè ara, a sobre, n'hagi de tenir un altre. Doncs no, estic pensant en el pla C com l'estratègia de transició entre la vida A (actual) a la B (futura) de tal manera que aquest pla C uneixi aquests dos punts separats en el dia a dia i que, en el cas de que alguna cosa anés malament, aquest pla C sigui allò que ens donarà alguna garantia més que si només ens quedem amb la nostra quotidianitat.
Continuarà...
Salutacions,
SZD