divendres, 6 de maig del 2011

Catastrofista!... o no.


Benvolguts/des lectors/es,
Avui toca un post, diem-ne, més psicològic. Sovint, quan parlem amb la gent del voltant que estan en la fase de negació, ens titllen de 'catastrofistes' i, clar, aquesta afirmació ens sembla fulminant, perquè
és difícil explicar la realitat sense donar una sensació d'alarmisme però, al mateix temps, expressar la urgència de preparar-se pels moments difícils que ja estem vivint i continuarem vivint en el futur. És a dir, quan algú pensa que som uns exagerats i que en fem un gra massa, un mateix sap que això és una estratègia de negació (mitjançant algun tipus de desqualificació) i per tant la persona amb qui dialogem es tanca en banda i s'ha acabat el bròquil. La nostra reacció devant d'aquesta actitut quan som acabats d'arribar (o 'iniciar') en el problema pot prendre un ampli ventall, des de la perplexitat fins a l'enutjament sincer per tancar-se a l'evidència, passant per l'avergonyiment o la renúncia a tornar a explicar el problema públicament i mantenir diem-ne, una actitut, més discreta o íntima sense voler 'convencer' a ningú. Qui no ha experimentat una sensació de falta de comprensió (en el cas lleu) o fins i tot un atac furibund (en el cas més agressiu)? D'aquestes situacions més agressives en tinc alguna
experiència en xerrades, quan algú del públic s'ha sentit 'atacat' pel que explico i, tot brandant la seva posició en l'ambit acadèmic ha utilitzat la seva  'credibilitat' devant de l'audiència per intentar desprestigiar directament al conferenciant (llegeixi's jo) amb arguments (si se'n podien dir així) que ratllen la falta de respecte. Aquest episodi, molt interessant per cert, em va donar l'experiència per poder parar-li els peus a qui sigui sense masses manies (i sense perdre les formes) quan entra en la desqualificació personal.  Doncs bé, què fer en aquestes situacions? Com gestionar aquesta 'pressió' psicològica que sentim devant d'un ambient que si no és indiferent ens negligeix o directament ens menysprea? En primer lloc paciència, en segon comprensió.

Primer, paciència, això vol dir que, tot i que l'impacte del que expliquem provoca un sotrac, ara ja no ens podem permetre el luxe de deixar de donar la nostra versió del que està passant, tot i les reaccions de negació, sobretot no hem de caure en el parany de la discussió estèril d'intentar 'convencer', no pretenem convencer a ningú, això no és una religió, només aportem una visió diferent, per altra banda constrastable, per qui es vulgui prendre la molèstia de buscar més informació. Per tant, animaria a, tot i les dificultats, seguir explicant el problema amb una actitut serena, sense estridències i estan atents a com, quan, on i, sobre tot, qui és més propens i sensible a aquesta temàtica per explicar el que poguem al nivell que sigui. Així doncs, cal tenir un cert sentit estratègic i molta mà esquerra.

En segon lloc comprensió. Comprensió de que no tothom té la mateixa capacitat ni adsorveix al mateix ritme. Cal que tinguem aquest punt molt en compte per 'gestionar' les nostres petites o grans
decepcions. Cal que siguem també molt crítics amb nosaltres mateixos i veiem en quina fase psicològica estem (negació, ira, negociació, depressió o acceptació) per veure si realment la nostra reacció ens fa palesa una voluntat d'ajudar realment o una actitut de buscar suports per acabar d'acceptar allò que secretament encara no volem acceptar del tot. En aquest sentit m'agradaria què tinguessim en compte un aspecte que sovint passem per alt. El ser conscients tant de la gravetat del problema com de la veritable causa de la degradació econòmica i financera ens dóna un gran avantatge. Sabem què passarà, tot i que no sabem exactament com ni quan. Però el saber què passarà ens ha de servir per identificar els 'signes del temps' per poder adoptar actituts d'acord amb aquests, és a dir, adaptar-nos-hi millor i més ràpidament. I bé? De que em serveix saber que tot se'n va en orris si no hi puc fer res? Doncs primer, no tot se'n va en orris; segon, si que hi podem fer alguna cosa. Però això ja es tema d'un altre post.
Salutacions,
SZD